Servei Voluntari Europeu a Estònia: magic Feelings

Elisabet Trilla Bestregui (24), Barcelona. 6 months EVS in Tallinn with Continuous Action, working in Kindergarden with 2 and 3 years old children and teaching Spanish to adults in Saku.
-Magic feelings-
Quan ara recordo que en el principi, en alguns moments, vaig arribar a dubtar: marchar o no marchar? SVE o no SVE? Quedar-me o llençar-m’hi?... Ara només puc sentir-me ben feliç, ja que, després de tot, vaig escollir fer el que realment sentía que volia i havia de fer. Els riscos ens envolten sempre, no podem fer-hi res; tan sols acceptar-los i intentar que cada dia siguin una mica més petits que el dia anterior, fins al dia que despareixen, o que simplement ja no ens preocupen més.
Quan el voluntari arriba al pais d’acollida tot sembla estrany, de vegades potser decebedor, perquè estar en un indret diferent gairebé sempre causa noves sensacions, nous sentiments. D’altra banda, hi ha les expectatives previes, les ganes que tot surti bé... que també influeixen en el que veiem.Un cop superats els primers moments, te n’adones que tots els teus desitjos no poden fer-se realitat en dos dies, que les coses importants necessiten temps. Per suposat que depen del lloc d’on el voluntari prové, i també del pais que l’acull; llavors si parlem d’algú que va a un país Nòrdic, aquest acomodament al nou entorn, pot ser que requereixi més temps del que un imagina. Podem trobar certes diferències en la manera en que la gent es comunica o s’expressa. Diferències que de vegades m’han fet sentir confusa o fora de lloc, inclús es pot donar algun mal entes que altre... Però res que no es pugui resoldre amb una mica de paciència, constancia de fer les coses en les que un creu, i que l’han dut a ser on és. Tot això, sempre amb una mica de paciència, i procurant fer el mínim de comparacions possible amb el que un ja coneix.Després d’un temps, t’adones del que t’aporta, comprens que potser cada persona necessita el seu temps per acostumar-se als canvis, a les coses noves, també coneixes noves maneres de socialitzar-te amb altres, i d’expressar-te. Els resultats de les teves accions arribaran, tard o d’hora, però per a aconseguir-ho el voluntari no ha deixar-se vencer pels obstacles que va trobant, cal que sigui fort enfront les adversitats, no deixar que elles et guanyin... I és precisament d’aquí, d’on en sortiran els més grans aprenentatges.
Descobrint-te a tu mateix, i al mateix temps aprenent del món que ens envolta, sent més conscients de la realitat, i per tant, més capaços d’actuar i/o canviar sobre allò que no ens agrada o que creiem que no és just.
En el meu cas, treballar amb els més menuts m’ha donat moltíssim! No només perquè són dolços, espontanis i naturals, sinó també perquè aquestes personetes estan constantment sorpresos amb tot allò que van trobant pel seu camí. Qué bonics són els colors! Qué divertit és un tros de plastelina! Quantes coses pots fer i imaginar! Sovint, en el món dels adults, aquest sentiment és difícil de trobar, per això és necessari que observem la canalla en el seu dia a dia, per adonar-nos que la rutina diaria pot ser meravellosament sorprenent! Per aquesta raó, i moltes més, espero no oblidar tot el que he pogut aprendre d’ells en aquests sis mesos que hem compartit junts.M'he adonat que quan un està en la posició d’ensenyar, sempre s’endú quelcom; en el cas dels més menuts, és difícil saber qui aprèn més, encara que donem per fet que nosaltres ensenyem i ells aprenen, hi ha milers de coses que nosaltres podem aprendre d’ells.
D'altra banda, durant aquest temps també he compartit altres coses, he conviscut amb cinc persones més en un mateix pis, persones que abans no coneixia. He pogut descobrir moltes coses que no sabia, des d'aspectes referents als seus països d'origen, com diferents punts de vista, formes de pensar i viure diferents a la meva. Amb experiències com aquesta, descobreixes que pots arribar a tenir un munt de coses en comú amb algú nascut milers de quilòmetres de tu, de la mateixa manera que entres en el món de les diferències, no ho negarem. És aquí on també descobreixes parts del teu veritable "jo" que fins ara potser desconeixies... La convivència és una oportunitat per a millorar les teves habilitats vers els conflictes, així com la capacitat per a adpatar-te a noves situacions.
Després de sis mesos he passat moments de por, de soledat, de confusió, de felicitat, d'euforia... però si haig de destacar un sentiment per damunt dels altres, aquest seria una enorme sensació de llibertat: llibertat per a decidir, per a fer, per a canviar... Aquesta llibertat és el que m'ha fet sentir més viva durant aquesta bonica experiència.
Ara és el moment de marchar, d'alguna manera de tornar enrere, però havent fet un pas endavant, i amb un sac ple d'experiències, històries, nous amics, i un munt de meravellosos records. I amb la sensació que alguna cosa dins ha canviat, i mai tornarà a ser el mateix. No és que un es torni una persona diferent del que era, això no, justament em sembla que és el contrari, tu ets més tu mateix, fas el que realment desitges, et sents més viu i més útil també.Sento que he tingut la oportunitat d'agafar un altre camí, que he sigut molt afortunada de poder escollir anar per una via una mica diferent, que m'ha omplert de coses inesperades i boniques. Aquesta espècie de vida "extra" no només queda limitada al Servei de Voluntariat, encara que aquesta sigui una opció molt recomanable, però sincerament penso que això depen més de cadascun de nosaltres, de l'actitud que agafem davant les coses. Si vols tenir sentiments, coneixements i experiències "extra", com jo els anomeno, de vegades cal sortir una mica del que es dona per suposat, per normal i lògic. La meva proposta? Posa una mica de l'esperit de voluntari a la teva vida. No et pots imaginar tot el que t‘aportarà!

intercanvi a Rumanía per al desenvolupament personal

Escrit per Carla Barroso
Curiositat i nervis és el que vaig començar a sentir, juntament amb les meves altres companyes, quan es va enlairar l’avió des de Barcelona cap a Munich, on vam fer escala per a finalment aterrar a Budapest a quarts de set de la tarda. Això passava dimarts dia 1 de juliol, i a la capital hungaresa ens esperava un minibus que ens havia de portar al complex Pintea, un hotelet prop de Baia Mare, al nord de Rumania. Allà hi passaríem uns deu dies amb vint i tantes persones més d’arreu d’Europa : Letònia, Eslovàquia, Txèquia, Holanda, Rumania i el Regne Unit, entre d’altres. Vam arribar a lloc que eren quarts de quatre de la matinada, tanmateix l’endemà a les nou ja començàvem el programa amb la resta dels participants i el conjunt dels monitors. Es tractava d’un intercanvi per al desenvolupament personal, és a dir, faríem activitats que ens ajudarien a conèixer-nos més bé individualment, davant de situacions noves, amb persones desconegudes. Altres objectius del programa eren fer crèixer la nostra espontaneïtat, la confiança que dipositem en les altres persones, i, el més important de tot, intentar obtenir resultats exitosos en les nostres decisions sense deixar mai de divertir-nos. Una filosofia un pèl hipotètica, però força interessant. Així doncs, els tres primers dies vam estar fent activitats que ens havien preparat els monitors amb la finalitat que ens coneguessim els uns amb els altres. Al mateix temps, anàvem prenent nota de tots els coneixements teòrics que tractàvem en les activitats i que, en arribar a casa, podríem aplicar a la nostra vida diària. El cinquè i el sisè dia els vam dedicar a dividir-nos en grups de quatre o cinc persones, i aleshores seríem nosaltres els qui organitzaríem els tallers, de manera que aprendríem a organitzar-nos, a augmentar la nostra creativitat i a fer autocrítica del resultat obtingut en cada activitat proposada. Del setè al novè dia estaríem fora del complex per “espavilar-nos” com puguessim passant tot el dia i la nit a fora de la casa, entre quatre o cinc municipis propers. Ens havien dividit en grups de cinc, i havíem de “respectar” unes normes abans de marxar a l’aventura: no dur diners, no dur menjar, no dur res que no fos estríctament necessari, i altres petits detalls que val més no especificar per a crear més intriga... Per a mi aquesta experiència va ser d’allò més enriquidor: vaig haver de fer autostop, dormir a casa de gent que no em coneixia de res, caminar durant kilòmetres per camins força deshabitats... i tot per a poder realitzar unes proves que ens havien escrit els monitors en un full rosa, que hauríem de mostrar un cop tornéssim al complex on ens allotjàvem. Abans d’acabar aquest Outdoor, però, ens havien preparat una sèrie d’activitats per a finalitzar l’aventura amb un molt bon gust de boca : tirolina, escalada pels arbres i canoa. D’allò més divertit!El desè dia el vam dedicar a acomiadar-nos. El dia s’anomenava Love Day, i va ser molt especial: ens van dedicar una cançó a cada participant, ens vam fer regals entre nosaltres, vam riure, vam plorar, i, el més important de tot, vam intercanviar les nostres adreces electròniques perquè l’amistat que vam crear en aquests deu dies pogués continuar malgrat la distància. I per acabar, l’onzè dia, ens llevàvem a les 6 del matí per a tornar a fer el trajecte del primer dia, però aquesta vegada invers: per arribar el 12 de juliol a quarts de deu del vespre al Prat sota una bonica pluja de benvinguda.

Experiéncia en Letonia - Synergy Training

Proyecto del 22 de abril al 4 de mayo de 2008. Escrito por Alessandra Arru.

En el mes de Abril de 2008 cuatro representantes de Barcelona Voluntaria participamos en el training “With arms wide open”, organizado por la entidad YMCA de Letonia en el marco de la red Sinergy Group de la que BV forma parte.

El curso, financiado por el Programa Juventud en Acción de la Comisión Europea, tenía el objetivo de proporcionar una experiencia intercultural para los participantes y ofrecer herramientas para su desarrollo personal y social.

Estos venían de España, Italia, Grecia, Holanda, Letonia y Lituania, tenían entre 18 y 33 años y hablaban niveles muy diferentes de inglés. Estas diferencias hicieron el curso más interesante y divertido, además de interesante por la necesidad de implementar modos de comunicación que permitiesen a todos expresarse y entenderse.

Durante 11 días vivimos en una casa de colonias que tenía una granja, gestionada por una pequeña comunidad luterana. Estábamos en el medio de los bosques letones. Rodeados de árboles altísimos, al lado de un río con infinidad de patos…, teniendo solo pájaros como sonido ininterrumpido, pudiendo montar a caballo. Y, por suerte, casi increíble para un país báltico en abril, tuvimos un tiempo buenísimo.

Durante el curso los participantes exploraron la manera de incrementar su creatividad, tanto reflexionando sobre su historia personal y su cultura de origen, como organizando actividades en las cuales se pudieran expresar en grupo o individualmente, (teatro, canto, actividades deportivas, juegos), o incluso resolviendo problemas y juegos planteados por los formadores. Los participantes de Barcelona Voluntaria creamos un espectáculo teatral (una parodia de varios cuentos para niños en que cada uno de los participantes tuviera un papel desafiante y muy distinto a su personalidad) y una sesión de “lips-inside reading” (leer algo que se dice manteniendo los labios entre los dientes), que fue totalmente cómico.

Tres días se dedicaron a actividades al aire libre: paseos, navegación en canoa, escalar por los árboles, etc. Estos fueron muy intensos para los participantes, por ser un continuo desafío desde un punto de vista físico y mental. Estaban organizados como una especie de “caza del tesoro o de gincama”: cada vez se tenía que llegar a varios lugares (check point), sin conocerlos, y al mismo tiempo se tenía que cumplir con algunas tareas (hablar del proyecto a un cierto número de personas, organizar una actuación en la calle etc...)

Los dos días finales ofrecieron la posibilidad de reflexionar sobre los éxitos conseguidos por los participantes durante el curso (cosas habían hecho por primera vez, momentos de liderazgo, actividades divertidas, retos personales conseguidos, etc.). Cada uno tuvo la oportunidad de reflexionar sobre su comportamiento, sobre su relación con los otros y sobre lo aprendido.

La relación entre los participantes era óptima y los últimos días fueron la ocasión para reconocer el esfuerzo mutuo y para conocerse, ayudarse, organizar actividades y compartir experiencias, conocimientos y momentos de diversión.

La diversión ha sido continua, tantas las cosas compartidas, la solidaridad, los retos cumplidos… Finalmente, como suele pasar, fue triste la despedida dejando atrás a amigos que volvían a sus países... Pero ¡tenemos nuevos proyectos futuros para encontrarnos!

Quiero agradecer también a los otros participantes, por haber compartido los momentos duros de los retos y las preocupaciones así como las alegrías durante las diversas actividades, a los trainers y co-trainers (sobretodo a Ana Helena, compañera de BV del departamento de comunicación) y a todos los colaboradores letonos que tanto han trabajado para el éxito del curso.

Diálogo Intercultural entre países euro-mediteráneos

En Chipre, del 24 de abril al 1 de mayo de 2008. Escrito por Beatriz Mediavilla.

Agros. Pueblecito de 800 habitantes en el corazón de Chipre, entre valles y montañas. Este fue nuestro destino y hogar durante 7 días.

El proyecto, "Intercultural Dialogue between the Mediterranean EU Countries" nos permitió trabajar y conocer a gente diversa de Italia, Grecia, Malta, Francia y Chipre.

Hablamos de las similitudes y las diferencias culturales entre los países mediterráneos, tópicos, lazos históricos, costumbres, parecidos lingüísticos, gastronomía... ummm, degustamos cantidades ingentes de deliciosa comida chipriota!!

En la "Cooking night" compartimos comidas de nuestros países. Entre otras cosas hubo dulces malteses, quesos griegos, vino francés, pasta italiana y por supuesto tortilla de patata y cava :-)

También tuvimos la suerte de que el proyecto coincidiera con la festividad de la Semana Santa ortodoxa: misas nocturnas cantadas por los sacerdotes ortodoxos, procesión a las 5 de la madrugada, flaunas y souvla para comer el domingo de resurrección...

Y todavía hubo tiempo para participar en el campeonato de juegos tradicionales que se organizaba en el pueblo (todo el pueblo participaba!), una fiesta nocturna con una gran hoguera en la montaña y una excursión a Nicosia, la última capital europea dividida, dos mundos diferentes apenas separados por unos metros...

Los días volaron, el tiempo se quedó corto, y todos regresamos a nuestros lugares de origen con tristeza, pero con un montón de nuevos amigos y el deseo de reencontrarnos de nuevo, en algún otro proyecto europeo,... ¿quién sabe?